PREFIERO UNA COPA DE CAVA A UN COCTEL

«Artículo 3º- El Principado de Cataluña es libre e independiente y por
ningún concepto puede romperse su unidad ni alienarse.

(«Véase: Constitucions de Catalunya, const. 2a tit. II, lib.IV, vol.I, de
Jurament, y tit. II, lib. VIII, vol. VIII, I, De la unió del Regne.)

«Artículo 4º- El derecho de establecer las leyes fundamentales del Estado
compete al Principado, juntamente con las Cortes generales, en las cuales
reside la representación de todos los estamentos de Cataluña.

(«Véase: Constitucions de Catalunya, tit. XIV y XI, lib.1, vol. l y los
comentarios de todos los jurisconsultos catalanes.)

«Artículo 5º - Toda autoridad se constituye y ejerce en Cataluña mediante
el pacto jurado entre el gobernante y los gobernados de cumplir y hacer
cumplir al pie de la letra las constituciones y usajes, a cuyo amparo están la
propiedad, las libertades y demás derechos de los catalanes.

Derechos políticos de los catalanes con referencia a la ciudadanía.

«Artículo 26.- La cualidad de ciudadano catalán se adquiere de cuatro
maneras:

«Por la filiación, naciendo de padres catalanes donde quiera que se
hallen.

«Por el lugar de nacimiento, dentro de Cataluña, aunque los padres
sean extrangeros.

«Por el domicilio, después de diez años de residencia en el
Principado.

«Por carta de naturaleza dada por las Cortes, o por privilegio.

«Para los beneficios de la ciudadanía no hay distinción entre los catalanes y
mallorquines.

(«Véase: Const. de Cat., lib. I, tit. LXVIII. Que tots los officials en
Catalunya y Mallorca sien Catalans. Mieres, Apparatus, col. 3a, cap.
XXXII, Alfonso II en las Cortes de Monzón; col. 6ª, cap. Alterius
confirmantes, Pedro III, Cortes de Cervera: col. 9ª, cap. V, De non
domiciliatis, Fernando I, en las Cortes de Barcelona. Moll, Ordinacions y
sumari dels privilegis consuetuds y bons usos del regne de Mallorca, p
342, Arch. de la Cor. de Ar., Proceso de las Cortes de 1534, fol. 131)

«Artículo 27- Para el ejercicio de los derechos políticos con referencia a la
ciudadanía, a más de la calidad de ciudadano catalán, requiérese la de ser
mayor de edad o jefe de familia y tener su domicilio en Cataluña o
Mallorca de una manera constante y cierta; en defecto de lo cual bastará la
posesión en el territorio de dominios o baronías.

(«Véase: Const. de Cat., lib. II, tit. XI De menors de 25 anys y lib. 1, tit.
XLIX De emancipacions, y lib. VIII, tit. IX; Càncer, Var. Res. p II, cap. I,
no 214 y cap. II, núm. 331. Const. de Cat., lib. I, tit. LXVIII, const. XII.)

«Artículo 28- Sólo los catalanes nacidos en el Principado y no los
naturalizados por privilegio que se hallen en pleno goce de la ciudadanía
podrán obtener beneficios y oficios eclesiásticos en Cataluña y ejercer
jurisdicción, oficio público, empleo o mando militar en Cataluña y Reino
de Mallorca.

«Exceptúanse los casos de Canciller y Vicecanciller del rey, los cuales
pueden desempeñarlos los naturales de cualquier estado de la Corona de
Aragón.

«Quedan por este título excluídos todos los extrangeros del gobierno, las
armas y administración del Estado catalán. Sean nulos y sin ningún valor y
efecto los actos que ejecutaren los empleados no catalanes y castíguense
según derecho.

(«Véase: Const. de Cat., lib. I, tit. V: Que los estrangers izo pugan obtenir
beneficis, i officis eclesiástichs en Catalunya. Ib., lib. I, tit. LXVIII: Que
tots los officis en Cathalunya y Mallorca sien catalans. Míeres, Apparatus,
col. 4a, cap. II y III; col. 5a. cap. XXI; col. 6ª, cap. Ulterius confirmantes
de las Cortes de Pedro III en Cervera; col. 9a, cap. XX y col. 10ª, cap.
XXII. Noticia universal de Catalunya, cap. XIV. Const. de Cat., lib. I, tit.
LXXII: Que novells oficials no sien posats. Ib., tit. LVIII: Perquant lo
alcayt del castell de Rosas és castellà, y per conseguent és contra
Constitucions...)

«Artículo 29.- Los catalanes pueden llevar y poseer armas ofensivas
defensivas de día y de noche sin impedimiento alguno.1

(«Véase: Marquilles, Coment. al usatge. Princeps namque. Arch. de la Cor.
de Ar. Reg. 1529. Recognoverunt proceres, cap. XX. Const. de Cat.., vol.
II, lib. I, tit. XIII. Peguera, Decisions, cap. LVI. Socarrats, De
consuetudinibus Cathaloniae, fol. 401. Bosch, Títols de honor de
Catalunya, Roselló y Cerdaña, lib. V, cap. XXVIII. Libertad tradicional y
permitida..)

«Artículo 30- Los catalanes están exentos del servicio de las armas si el
príncipe en persona o su lugarteniente no se ponen al frente del ejército. No
pueden ser obligados a servir de guarnición en destacamentos militares o en
el resguardo de las fronteras.

«No deben servir en las guerras fuera del Principado ni en las armas por el
sistema de matrícula de mar u otro de enganche forzoso. La redención del
servicio militar, cuando es permitida en los casos de convocación general,

debe hacerse en proporción de la posición social de cada uno y no bajo un
tipo general y uniforme.2

2Nota del texte: En punto al derecho político que asistía a los catalanes de no estar obligados al servicio de las guerras exteriores, y de no ser quintados ni hecha leva forzosa para los ejércitos terrestres, como al de forzarles a servir en las escuadras, estar en guarniciones y destacamentos y utilizar la redención en metálico en ciertos casos proporcionada a los haberes de cada cual, si bien en las provincias vasco-navarras y en otros estados en que hubo fueros existían algunas libertades referentes a este particular, ninguna de ellas aventaja las establecidas por las constituciones y costumbres de Cataluña. En la memoria de todos subsiste el recuerdo de la infausta ocasión en que perdimos tan antiguas y poderosas exenciones y el primer ejemplo de
haber de vestir el uniforme del soldado español los obreros y campesinos catalanes, no siendo permitida la alzada suma o el cuerpo de mercenarios con los cuales contribuía el Principado en sus últimos años al servicio de las armas de España. Hojeando además las principales
constituciones que rigen los estados de Europa y América, sólo en Inglaterra, Suiza, Estados
Unidos y otras repúblicas hallamos que el individuo goze con alguna extensión del derecho de
no haber de servir en las guerras exteriores ni en guarniciones.

3Nota del texte: España, art. 16 de la Constitución de 1812, art. 45 de la de 1837, 43 de la de
1845, 69 de la de 1869 y 50 de la de 1876; por lo demás es un principio proclamado en todas las
constituciones monárquicas.

(«Véase: Socarrats, De consuetudinibus Cathaloniae, fol 353 ss. Const. de
Cat., lib. X, tit.:I De dret de fisch, Cortes de 1291. Recognoverunt
proceres, cap. LXXXIX. Const. de Cat., vol. II, lib. I, tit. XIII. Privilegis
de Jaume II, Barcelona, pridie kalendas Enero de 1299; de Pedro III en
Zaragoza, 5 julio 1357. Noticia universal de Cataluña, cap. XIV. Bosch,
Títols de honor, lib. V, cap. 28. Oliva, De jove fisci, cap. III.)

Título II

Del gobierno de Cataluña.

«Artículo 40.- El gobierno de la nación catalana es una monarquía
hereditaria y paccionada.

(«Véase: Noticia universal de Cataluña, caps. IX, X y XI; usaje Cum
dominus y sus comentarios; Mieres, Apparatus, col. 10ª, tit. Ut jurisperiti,
núm. 53; Zurita, Anales de la Corona de Aragón, lib. XI, cap. LXXXVIII.)

«Artículo 41.- La potestad de hacer las leyes reside en las Cortes con el
Rey.

(«Véase: las citas y notas que ya van puestas en el art. 4º)

«Artículo 42.- La potestad de hacer ejecutar las leyes reside en el Rey.3

(«Véase: Fontanella, De pactis, cláus. IV, glos. V, núm. 26 y glos. X, part.
I, núm. 9; Càncer, Var Res., part. I, cap. XII, núm. 89; id., Ib., cap VIII,
núm. 150; id., part. II, cap. II, núm. 326; id., part III, cap. III, núms. 29, 74 i

371; Marquilles, en el usaje Simili modo; Socarrats, De Consuetudinibus
Cathaloniae, tit. Si aliqui alodiarii, núm. 38; G. de Vallseca, en el usaje
Quoniam per iniquum; Ripoll, Var. Res., Cap. XI, núm. 100, etc.).

«Artículo 43- La potestad de aplicar les leyes en las causas civiles y
criminales reside en los tribunales establecidos por la ley o por especial
privilegio de la Corona.

(«Véase: Fontanella, De pactis, cláus. IV, glos. X, part. II, núm. 14 y glos.
XIV, núms. 1 y ss.; cláus. V., glos. IV, núm. 27 y cláus. VII, glos. II, part.
X, núms. 20-21 y part. IX, núms. 51 y 57; Cancér, Var. Res., part. I, cap.
XVII Per tot, part. II, cap. II, id. y part. III, cap. III, id.; Peguera,
Decisiones, cap. X, núm. 4; Marquilles, en los usa.jes In Bajulia y Hoc
quod juris est Sanctorum; Socarrats, cap. Si aliqui vero alodiarii; G. de
Vallseca y Jaime de Monjui, en el usaje Cives autem, etc.)».

(Vegeu José Coroleu i José Pella y Forgas, Los Fueros de Cataluña. Descripción
comentada de la constitución histórica del Principado; sus instituciones políticas y
administrativas y sus libertades tradicionales, con la relación de muchas revoluciones,
escenas y anécdotas curiosas, palabras y hechos notables de catalanes ilustres y el
estudio comparativo de esta constitución parangonada con la de todas las naciones,
incluso las forales de Navarra y las provincias Vascongadas: escrita con la ayuda de
las colecciones legales, crónicas, documentos inéditos de varios archivos y los mejores
tratados de los jurisconsultos y publicistas de Cataluña.- Barcelona 1878, pàg. 25-26,
390-392 i 473.)

«La Corona de Aragón, libre, independiente, indivisible e inalienable, está
con el Reino de Castilla bajo el gobierno de un mismo monarca.

«La legislación civil, mercantil, política y administrativa, los derechos,
libertades y garantías de los ciudadanos, los Poderes públicos como las
Cortes y las Generalidades de cada Estado de la Corona de Aragón
subsistirán en toda su extensión y atribuciones. Asimismo subsistirán las
aduanas en las fronteras de ambas Coronas unidas.

«En ningún caso regirá como supletoria en una Corona la legislación de la
otra.

«El Monarca, como único lazo de unión y poder común de las dos Coronas,
cuidará de los negocios del Estado como declaraciones de paz y guerra, la
firma de tratados y alianzas, y el recibimiento de los agentes diplomáticos,
de la misma manera que según la especial legislación de cada Corona le
corresponda, y podrá usar de estas prerrogativas para los intereses
generales de las naciones unidas.

«En todas las materias de Gobernación, Gracia y Justicia referentes a la
Corona de Aragón, el Rey obrará de acuerdo con el Consejo Supremo de la
Corona de Aragón, que afirmará y aprobará los despachos, sin cuyos
requisitos serán nulos.

«Cada semana despachará el Rey los negocios de Justicia, y cada mes los
de Gracia de la Corona de Aragón con el Consejo Supremo.

«El Rey estará tenido a jurar y conservar en la misma forma y manera la
union federal y las constituciones, libertades, fueros y privilegios de la
Corona de Aragón, como lo hacían los reyes aragoneses antes de la unión
de las dos Coronas.»

Vegeu: José Coroleu i José Pella y Forgas, Los Fueros de Cataluña.
Descripción comentada de la constitución histórica del Principado; sus
instituciones políticas y administrativas y sus libertades tradicionales, con
la relación de muchas revoluciones.... Barcelona 1878, pàg. 639-640.

4Andreu Nin: Els moviments d’emancipació nacional, Edicions Catalanes de París, París 1970,
pàg 165.

III

Entorn del socialisme i la qüestió nacional

Si bé Marx i Engels no van estudiar d'una manera metòdica el problema de
les nacions oprimides, és de sobres sabut que es van posar decididament al
costat dels moviments d'alliberament nacional d’Irlanda i de Polònia i que,
per ells, «el poble que n'oprimeix un altre no es pot alliberar», ja que «la
força que li cal per a l’opressió dels altres es gira, al cap i a la fi, contra ell
mateix».

També la I Internacional es va pronunciar a favor de la independència de
Polònia i de la d'Irlanda.

Bakunin, d'altra banda, preconitzava la llibertat de les nacions oprimides
com a base d'una federació republicana de pobles eslaus i, en últim terme,
d'una federació de repúbliques europees.

El Congrés de la II Internacional, reunit a Londres l'any 1896, «declara que
sosté el dret absolut de totes les nacions a l’autodeterminació».

Al II Congrés del Partit Social Demòcrata Obrer Rus (1903), s’hi acorda:

«8.- Dret de la població a rebre instrucció en la seva llengua materna,
garantit per la creació d'escoles amb aquest fi a compte de l’estat i dels
òrgans autonòmics; dret de tots els ciutadans a emprar la llengua materna
en les reunions; ús de l’idioma matern, al costat de la llengua oficial de
l’estat, en totes les institucions locals i estatals.»

«9.- Dret a l’autodeterminació de totes les nacions que formen l’estat.»4

En el III Congrés del mateix partit (1913) hom va més enllà; s'hi acorda «la
salvaguarda de la completa igualtat de drets per a totes les nacionalitats i
totes les llengües, no admetent cap idioma oficial de l’Estat obligatori per a
tothom i garantint a totes les nacionalitats l’ensenyament en la llengua del
país i posant a la Constitució una llei que anul·li tot privilegi de qualsevol
nacionalitat, tota infracció dels drets de les nacions més petites».

5Op. cit., pàg. 165-166.

Als dos darrers punts de la resolució adoptada en aquest III Congrés, s'hi
afirma:

«4.- El Partit ha de sostenir incondicionalment el dret a l’autodeterminació,
és a dir, a la separació i a la formació d'un Estat independent de totes les
nacions oprimides per la monarquia tsarista. Així ho exigeixen tant els
principis fonamentals de la democràcia en general com, en particular, la
inaudita opressió nacional de la majoria dels pobles de Rússia per la
monarquia tsarista. (...) Així ho exigeix, a més a més, la causa de
l’alliberament de la pròpia població de la Gran Rússia, la qual serà incapaç
de crear un Estat democràtic si no és bandejat el nacionalisme obscurantista
rus, sostingut per la tradició d'un seguit de repressions sagnants contra els
moviments nacionals (...).

5.- El dret de les nacions a l’autodeterminació, és a dir, el mètode
completament lliure i democràtic, garantit per la constitució de l’Estat, de
resoldre la qüestió de la separació, no ha de confondre's amb el fet que
sigui útil que aquesta o aquella nació se separin.»5

Però no pas tots els socialistes, ni de bon tros, van adoptar aquesta mena de
posició. Al Congrés de la II Internacional celebrat a Stuttgart l’any 1907
una resolució presentada per Van Kohl i defensada pels partits socialistes
alemany i francès, en la qual s'acceptava com a normal la dominació dels
pobles menys desenvolupats pels que estaven a l’avançada del progrés i la
continuació (per bé que assuaujat) del sistema colonialista, va ésser
rebutjada, amb penes i treballs, per una diferència de vots molt petita.

Rosa Luxemburg creia que la fórmula d’acord amb la qual totes les nacions
han de tenir el dret d’autodeterminació no acabava de tenir sentit.

La socialdemocràcia austríaca, al Congrés celebrat a Brünn l’any 1899, en
comptes del dret d'autodeterminació de les nacions preconitzava un estat
plurinacional, «un Estat democràtic de nacionalitats» autònomes, en el qual
no seria reconegut «cap privilegi nacional», i per això es rebutjava
«l’exigència d'una llengua de l’Estat». En aquest Congrés hom «declara
solemnement: que reconeix el dret de cada nació a l’existència i al
desenvolupament nacional», però el dret de separació no és esmentat
enlloc.

Per als teòrics del socialisme austríac, Karl Renner i Otto Bauer, els grups
ètnics són tinguts en compte independentment del territori que ocupen; allò

6Op. cit., pàg 164.

7Op. cit., pàg 164.

8Stalin: El marxismo y la cuestión nacional, Ediciones en Lenguas Extranjeras, Moscou, 1948
(assaig inclòs al, vol. II de les Obres de J. Stalin), pàg 10.

9Op. cit., pàg 7.

que compta és, únicament, el seu desenvolupament cultural autòcton i la
comunitat de destí històric. Volen resoldre el plet de les nacionalitats no
pas a base del dret de separació, sinó aplicant l’autonomia cultural.

Tampoc els menxevics no tenien en compte el dret d'autodeterminació de
les nacions. Els bolxevics en seran els defensors més acèrrims.

Lenin, ja l’any 1896, en el projecte de programa de la social-democràcia
russa, afirmava que era imprescindible «la igualtat absoluta de drets de
totes les nacionalitats»6 i, en «Iskra», el 20 de novembre de 1900,
referint-se a la dominació russa sobre Finlàndia, escrivia:

«Som tan esclaus que hom se serveix de nosaltres per a esclavitzar els
altres pobles.»7

L'any 1913, Stalin publicava El marxisme i la qüestió nacional, on són
atacats els punts de vista dels socialistes que no donen importància als
moviments d’alliberament nacional i dels qui no volen que arribin a les
últimes conseqüències.

Defineix la nació com «una comunitat humana estable, històricament
formada, sorgida sobre la base de la comunitat d'idioma, de territori, de
vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta en la comunitat de
cultura.»8

Assenyala que «una comunitat nacional és inconcebible sense un idioma
comú», i aclareix: «En dir-ho, ens referim, naturalment, als idiomes que
parla el poble i no a l’idioma oficial de cancelleria.»9

.

Unes pàgines més enllà, escriu:

«La restricció de la llibertat de moviments, la privació de drets electorals,
les traves contra l’idioma, la reducció d'escoles i altres mesures repressives,
afecten els obrers en grau no menor, sinó, al contrari, major, que a la
burgesia. Aquesta situació no pot menys de frenar el lliure

10Op. cit., pàg 21.

11Op. cit., pàg. 22, 23, 25. Tots els subratllats en els textos transcrits en aquest apèndix es deuen
a l’autor o autors dels textos.

12Op. cit. pàg 77.

desenvolupament de les forces espirituals del proletariat de les nacions
sotmeses. No es pot parlar seriosament del ple desenvolupament de les
facultats espirituals de l’obrer tàrtar o jueu, quan no se li permet de
servir-se de la seva llengua materna en les assemblees o en les conferències
i quan se li tanquen les escoles.»10 I afirma:

«Per això els obrers lluiten i lluitaran contra totes les formes de la política
d'opressió de les nacions, des de les més subtils fins a les més grolleres,
igual que contra totes les formes de la política d’enfrontament d'unes
nacions contra les altres.

«Per això la socialdemocràcia de tots els països proclama el dret de les
nacions a l’autodeterminació.

«El dret a l’autodeterminació significa que només la pròpia nació té dret a
determinar els seus destins, que ningú no té dret a intervenir per la força en
la vida d'una nació, a destruir les seves escoles i altres institucions, a
atemptar contra els seus hàbits i costums, a perseguir el seu idioma, a
restringir els seus drets. (...)

«La nació té dret a determinar lliurement els seus destins. Té dret a
organitzar-se com li sembli, sempre que naturalment, no menyscabi els
drets d'altres nacions. Això és indiscutible.»11

En referir-se a un cas concret, el de Rússia, és del tot contundent:

«Cap perfectament dintre del possible que es doni una combinació de
circumstàncies interiors i exteriors en què una o altra nacionalitat de Rússia
cregui necessari plantejar i resoldre la qüestió de la seva independència. I,
naturalment, no són els marxistes els qui han de posar obstacles, en tals
casos.

«Però d'aquí es dedueix que els marxistes russos no poden prescindir del
dret de les nacions a l’autodeterminació.

«Tenim, doncs, el dret d'autodeterminació com a punt indispensable per a
resoldre la qüestió nacional.»12

13Vegeu: I. Lenin: Problemas de política nacional e internacionalismo proletario, Editorial
Progreso, Moscou, 1966, (trad. de la 4ª ed. en rus de les Obres de V.I. Lenin, preparada per
l’Institut de Marxisme-Leninisme adjunt al CC del PCUS) pàg 6.

14Op. cit., pàg 7.

15Op. cit., pàg 8.

Però va ésser Lenin qui més va bregar en defensa del dret
d'autodeterminació de les nacions, sortint al pas dels qui pretenien donar al
concepte d'autodeterminació un sentit vague i polivalent. Sobre aquesta
qüestió, a l’estiu del 1913 va donar diverses conferències a Zuric, Ginebra,
Lausana i Berna.

En el núm. 32 de la «Sotsial-Demokrat» (15 de desembre de 1913), en
parlar del programa nacional del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus,
escrivia:

«Hi ha un cas en què els marxistes estan obligats, si no volen trair la
democràcia i el proletariat, a defensar una reivindicació especial en el
problema nacional: el dret de les nacions a l’autodeterminació (punt 9 del
programa del POSDR), o sigui a la separació política. La resolució de la
reunió explica i fonamenta tan detalladament aquesta reivindicació que no
deixa lloc a cap mena de dubte.»13

I es va referir al cas concret de Noruega:

«Quan Noruega se separava de Suècia, el proletariat suec, si no volia seguir
la burgesia nacionalista, estava obligat a votar i a fer agitació contra
l’annexió forçosa de Noruega, tal com pretenien la clerecia i els terratinents
de Suècia. Això és clar i no gaire difícil de comprendre.»14

Encarant-se amb Rosa Luxemburg, deia:

«El quid del còmic error de Rosa Luxemburg, pel qual ja fa temps que es
van burlar d'ella en la socialdemocràcia alemanya i en la russa (agost del
1903), resideix precisament en el fet que, per temor de fer el joc al
nacionalisme burgès de les nacions oprimides, hom beneficia no solament
el nacionalisme burgès, sinó també el nacionalisme ultrareaccionari de la
nació opressora.»15

Aquest mateix any, en «Prosveschenie», núms. 10, 11 i 12, Lenin publicava
unes Notes crítiques sobre la qüestió nacional. Hi llegim:

16Op. cit., pàg 26.

17Op. cit., pàg 13.

18Op. cit., pàg 15.

19Op. cit., pàg 47.

«És progressiu el desvetllament de les masses després de la letargia feudal;
és progressiva la seva lluita contra tota opressió nacional, la seva lluita per
la sobirania del poble, per la sobirania nacional. D’aquí l’obligació
incondicional per a tot marxista de defensar la democràcia més resolta i
més conseqüent en tots els aspectes de la qüestió nacional. (...)

La liquidació de tota opressió feudal, de tota opressió de les nacions i de tot
privilegi per una de les nacions o per un dels idiomes és una obligació
indiscutible del proletariat com a força democràtica; hi resideixen els
interessos indiscutibles de la lluita de classe del proletariat, velada i frenada
pels plets nacionals.»16

.

En aquestes mateixes notes crítiques, Lenin insisteix:

«El programa nacional de la democràcia obrera exigeix: res de privilegis
per cap nació o idioma; solució absolutament lliure i democràtica del
problema de l’autodeterminació política de les nacions, és a dir, de la seva
separació com a Estat.»17

I procura deixar ben clar que:

«La cultura internacional no és innacional. Ningú no ha afirmat el contrari.
Ningú no ha propugnat una cultura a seques, que no sigui ni polonesa, ni
hebrea, ni russa, etc.»18

Entre l’abril i el juny de l’any següent (1914), també a «Prosveschenie»,
publica el treball Sobre el dret de les nacions a l'autodeterminació. Per a
desfer tot dubte sobre el concepte d'autodeterminació aplicat a les nacions,
afirma:

«Per autodeterminació de les nacions s'entén la seva separació estatal de les
col·lectivitats de nacionalitat estranya, s'entén la formació d'un estat
nacional independent.

«(...) seria erroni entendre per dret a l’autodeterminació tot el que no sigui
el dret a una existència estatal separada.»19

20Op. cit., pàg. 50-51.

Uns quants paràgrafs més enllà, polemitzant un cop més amb Rosa
Luxemburg, insisteix:

«L'autodeterminació de les nacions, en el programa dels marxistes, no pot
tenir, des del punt de vista històrico-econòmic, cap altra significació que
l’autodeterminació política, la independència estatal, la formació d'un Estat
nacional.»20

En el mateix escrit, referint-se al practicisme de Rosa Luxemburg, Lenin
comenta:

«Se'ns diu: sostenint el dret a la separació, sosteniu el nacionalisme burgès
de les nacions oprimides. Això és el que diu Rosa Luxemburg i el que,
després d'ella, repeteix l’oportunista Semkovski (...) !».

I replica:

«Quan la burgesia d'una nació oprimida lluita contra l’opressora, nosaltres
sempre estem, en tots els casos i amb més decisió que ningú, a favor, ja que
som els enemics més audaços i conseqüents de l’opressió. (...)

«Si no propugnem ni duem a la pràctica en l’agitació la consigna del dret a
la separació, afavorim no solament la burgesia, sinó els feudals i
l’absolutisme de la nació opressora. (...)

«Apassionada per la lluita contra el nacionalisme a Polònia, Rosa
Luxemburg ha oblidat el nacionalisme dels grans russos, malgrat que
aquest nacionalisme ara és precisament el més temible; és, ja se sap, un
nacionalisme menys burgès, però més feudal; és precisament el més gran
fre per a la democràcia i la lluita proletària. En tot nacionalisme burgès
d'una nació oprimida hi ha un contingut democràtic general contra
l’opressió, i a aquest contingut prestem un suport incondicional apartant
rigorosament la tendència a l’exclusivisme nacional, lluitant contra la
tendència del burgès polonès a oprimir l’hebreu, etc.

«Això "no és pràctic", des del punt de vista del burgès i del filisteu. Però és
l’única política pràctica i de principis, l’única que de debò ajuda la
democràcia, la llibertat i la unió proletària en la qüestió nacional.

21Op. cit., pàg. 62, 63, 64, 76.

22Op. cit., pàg. 111-113.

«Reconèixer a tothom el dret a la separació; sospesar cada qüestió concreta
tocant a la separació des d'un punt de vista que elimini tota desigualtat de
drets, tot privilegi, tot exclusivisme.

«Prenguem la posició de la nació opressora. ¿Pot tal vegada ser lliure un
poble que oprimeix altres pobles? No. Els interessos de la llibertat de la
població dels grans russos exigeixen que es lluiti contra la tal opressió. La
llarga història, la secular història de repressió dels moviments de les
nacions oprimides, la propaganda sistemàtica d'aquesta repressió per part
de les classes «altes», han creat enormes obstacles a la causa de la llibertat
del poble gran rus en els seus prejudicis, etc. (...)

«(...) negar el dret a l’autodeterminació, o a la separació, significa
indefectiblement, en la pràctica, abonar els privilegis de la nació
dominant.»21

El 12 de desembre del 1914, la «Sotsial-Demockrat» (núm. 35), publica
L'orgull nacional gran rus. Lenin hi recorda el que «deien els més grans
representants de la democràcia conseqüent del segle XIX, Marx i Engels,
que han esdevingut els mestres del proletariat revolucionari»: «El poble
que oprimeix altres pobles no pot ser lliure».

I comenta:

«Des del punt de vista dels interessos precisament del proletariat gran rus,
és imprescindible una prolongada educació de les masses en el sentit de
defensar de la manera més enèrgica, conseqüent, audaç i revolucionària la
completa igualtat de drets i el dret a l’autodeterminació de totes les nacions
oprimides pels grans russos. (...) El nostre model continuarà essent Marx, el
qual, després de viure alguns decennis a Anglaterra, es va fer mig anglès i
exigia la llibertat i la independència nacional d’Irlanda en interès del
moviment socialista dels obrers anglesos.»22

Més enllà de la data en què hem vist que era afirmat que el socialisme
científic s'havia fet seu el principi del dret de les nacions a constituir-se
estat sobirà (15 de juny del 1915), Lenin cada dia defensarà amb més
energia la necessitat d'acabar amb tota mena d'opressió nacional. Es
mantindrà ferm en aquesta actitud fins als darrers dies de la seva vida. Així,
en la seva tesi sobre La revolució socialista i el dret de les nacions a

23Op. cit., pàg. 114-115 i 118-119.

l'autodeterminació, publicat en alemany per l’abril del 1916 en el núm. 2
de la revista «Vorbote» i, en rus, per l’octubre del mateix any en el núm. 1
de la revista «Sbórnik Sotsial-Demokrata», hi afirmava:

«Cal que el socialisme triomfant implanti, necessàriament, la democràcia
completa i, per tant, que no solament faci efectiva la plena igualtat de drets
de les nacions, sinó també que converteixi en realitat el dret
d'autodeterminació de les nacions oprimides, és a dir, el dret de lliure
separació política. Els partits socialistes que no demostrin amb tota la seva
activitat, tant avui com durant la revolució i després del seu triomf, que
alliberaran les nacions oprimides i hi establiran relacions basades en la
lliure aliança -i la lliure aliança no és res més que una frase fal·laç, sense la
llibertat de separació- aquests partits cometran una traïció al socialisme.
(...)

«(...) cal (...) reclamar l’alliberament de les nacions oprimides no pas amb
vagues frases generals, no amb declaracions buides, no «ajornant» la
qüestió fins al socialisme, sinó en un programa polític formulat amb
claredat i exactitud, que tingui en compte especialment la hipocresia i la
covardia dels socialistes de les nacions opressores. (...)

«El proletariat de les nacions opressores no es pot limitar a frases generals i
estereotipades, repetides per qualsevol burgès pacifista, contra les
annexions i a favor de la igualtat de dret de les nacions en abstracte. El
proletariat no pot romandre silenciós tocant a la qüestió, particularment
«desagradable» per a la burgesia imperialista, de les fronteres de l’Estat
basat en l’opressió nacional. El proletariat no pot deixar de lluitar contra la
retenció violenta de les nacions oprimides dins les fronteres d'un Estat
determinat, i això significa lluitar pel dret a l'autodeterminació. Cal que el
proletariat reivindiqui la llibertat de separació política per a les colònies i
nacions oprimides per «la seva» nació. En cas contrari, l’internacionalisme
del proletariat restarà en un concepte buit i verbal; resultaran impossibles la
confiança i la solidaritat de classe entre els obrers de la nació oprimida i els
de la nació opressora; restarà sense desemmascarar la hipocresia dels
defensors reformistes i kautskians de l’autodeterminació, que no parlen de
les nacions oprimides per «la seva pròpia nació» i retingudes per la
violència en «el seu propi» Estat».23

Poc temps després, pel juliol del mateix any, al núm. 1 de «Sbórnic
Sotsial-Demokrata», en fer el Balanç de la discussió sobre
l'autodeterminació, Lenin afirmava un cop mes que la concessió d'un

24Op. cit., pàg 154.

25Op. cit., pàg 154.

26Op. cit., pàg 157.

simple estatut d'autonomia no resol els problemes de la nació oprimida. La
simple autonomia política no és res més que un canvi reformista, o sigui el
canvi «que no soscava les bases del poder de la classe dominant i que
representa únicament una concessió d'aquesta classe, la qual continua
conservant el seu domini». Lenin, en propugnar un «canvi revolucionari»
que «és el que destrueix les bases del poder», concretava:

«El reformisme en el programa nacional no aboleix tots els privilegis de la
nació dominant, no crea la completa igualtat de drets, no elimina tota
opressió nacional. Una nació «autònoma» no té els mateixos drets de la
nació «dominant».24

Lenin s'adona que el proletariat «s'ha dividit en dos camps internacionals,
un dels quals està corromput per les engrunes que li cauen de la taula de la
burgesia imperialista -a costa, per cert, de l’explotació doble o triple de les
petites nacions-, mentre que l’altre no pot assolir la seva pròpia llibertat
sense alliberar les petites nacions, sense educar les masses en l’esperit
antixovinista, és a dir, antiannexionista, és a dir, en l’esperit "de
l’autodeterminació"».25

I, una vegada més, recorda les normes que, segons ell, el proletariat ha de
seguir. Diu que cal que el proletariat s'integri en els moviments
d'alliberament nacional; i recalca que cap socialista no s'ha «d’oblidar», «ni
que sigui un sol moment», d'adoptar aquesta actitud quan la nació que es
vol alliberar està oprimida per la nació a la qual ell pertany. La posició de
Lenin en aquest aspecte és ben contundent:

«El centre de gravetat de l’educació internacionalista dels obrers dels
països opressors cal que estigui en la prèdica i en la defensa de la llibertat
de separació dels països oprimits. Si no és així, no hi ha internacionalisme.
Tenim el dret i el deure de tractar d'imperialista i de canalla tot
socialdemòcrata d'una nació opressora que no realitzi tal propaganda.»26

Poc abans de morir, el 31 de desembre del 1922, Lenin escrivia:

«Cal distingir entre el nacionalisme de la nació opressora i el nacionalisme
de la nació oprimida, entre el nacionalisme de la nació gran i el
nacionalisme de la nació petita.

27Op. cit., pàg. 174-175.

«En relació amb el segon nacionalisme, nosaltres, els integrants d'una nació
gran, gairebé sempre som culpables, en el terreny pràctic històric, d'infinits
actes de violència; i, fins i tot, encara més: sense adonar-nos-en, cometem
un infinit nombre de violències i ofenses.»27

IV

Article de Víctor Pradera sobre la llengua catalana, publicat
al diari «A.B.C.» de Madrid

CORTESÍAS INACEPTABLES

La «Hoja Oficial» saldrá en Cataluña, escrita en catalán; pero, en
atención a los hermanos de Castilla, se publicará una edición en
castellano.

No es fácil desentrañar el verdadero sentido de la noticia. La publicación,
en Cataluña, de una edición en castellano de la «Hoja Oficial» ¿no tiene
otro alcance que el de mera cortesía a los españoles no catalanes?

Si fuese así, a nadie más que a la República española habrían de interesar
las rectificaciones de conducta. Pueblo que carece de un verbo común está
condenado irremisiblemente a su disolución. Con el tiempo, ese acto de
cortesía de Cataluña iría dibujando las fronteras en que se detendría la
jurisdicción territorial del Estado español. Y el castellano, en Cataluña,
quedaría reducido a la condición de lengua expulsada, poco más o menos,
como la República misma.

Más difícil que predecir el hecho cierto de la expulsión es justificar-lo. Por
que razón una «Hoja Oficial» había de ser escrita en catalán en Cataluña?
Por qué razón escribir en castellano en Cataluña tiene la categoría de un
acto cortés y no nacional?

Dejemos a un lado melosidades con que se pretende encubrir perfidias. Si
una «Hoja Oficial» debe ser escrita en catalán en Cataluña y el uso del
idioma castellano en dicha región constituye tan sólo un acto cortés, ello no
puede ser debido a otra causa sino a que el catalán es «la lengua» de
Cataluña, y el castellano, un idioma extraño para los catalanes. Y eso -aun
prescindiendo de la existencia de la nacionalidad española, de la que es
miembro Cataluña- no es verdad. Maciá no nos habla siquiera como catalán
al brindar a los hermanos de Castilla el acto cortés. Nos habla como un
anticatalán que renegase, no ya de la hermandad -que o no existe o postula
un verbo común-, sino de la gloriosa historia de Cataluña.

Siglos antes de la unión de las coronas de Aragón y Castilla, cuando, por lo
tanto, Cataluña vivía fuera de la acción política castellana, en su tierra
florecía la lengua que muy posteriormente se llamó castellano. Y

alternando con el catalán y el latín, en castellano hablaba el pueblo, y
escribían sus obras los más ilustres literatos, y publicaban los Reyes sus
disposiciones oficiales. La legitimidad «catalana» del castellano está hoy
probada con tan abundantes testimonios, que sólo a un espíritu
contumazmente anticatalán, como el del desquiciado ambicioso Maciá,
puede ocurrírsele ponerla en duda.

Pero no es eso sólo. Si no puede hoy ser objeto de discusión siquiera que el
idioma que más tarde se llamó castellano nació espontáneamente en tierra
catalana, ¿tiene Maciá la misma evidente seguridad con respecto al que
muchísimo después se llamó catalán? En otras palabras: puede probar que
el catalán «nació» en Cataluña?

Si puede probarlo, apresúrese a hacerlo. Más de uno en el mundo espera su
demostración.

Víctor Pradera»

Aquest article fou reproduït a «El Matí», núm. 604, el 29 d’abril del 1931,
requadrat i d'una manera ben destacada, amb els següents titulars: UN
ARTICLE D' «A.B.C.» -CONTINUA LA MANIOBRA ANTICATALANA
DELS PERIÒDICS MONÀRQUICS- FINS ON POT DESCENDIR
L'EXPLOTACIÓ DE L'ANALFABETISME.

V

Discursos de Telesforo Monzón i Lluís Companys (13 de juny
del 1934)

Paraules adreçades per TELESFORO MONZÓN, dirigent nacionalista
basc, al poble de Catalunya, el 13 de juny del 1934, amb motiu de trobar-se
a Barcelona juntament amb els altres diputats bascos, que s'havien
solidaritzat amb els diputats catalans que abandonaren el Parlament
espanyol en senyal de protesta contra l’actitud del Tribunal de Garanties
Constitucionals; i un fragment del discurs que el president de la Generalitat
pronuncià a continuació.

El diputat basc senyor Monzón:

Catalanes: en el momento de mayor emoción de mi vida lamento con toda
el alma que vosotros, catalanes, con vuestra propia lengua y nosotros,
vascos, con la nuestra propia, tengamos hoy que entendernos en la lengua
de los hombres que no nos entienden.

Catalanes: en este momento grave de responsabilidad para vosotros y para
nosotros, comparto en absoluto el entusiasmo y la disciplina del pueblo de
Catalunya y la energía, el temple y la serenidad de vuestros dirigentes, en
estos momentos de memorable trascendencia, y debo deciros que en
Euzkadi existe la misma disciplina y el mismo entusiasmo en el pueblo; la
misma serenidad en los dirigentes. No intervenimos, catalanes, en el pleito
de un pueblo. Para nosotros Cataluña es una nación y esa nación y ese
pueblo, con facultades reconocidas por la misma Constitución y en uso de
su perfectísimo derecho, se ha dado a sí mismo una ley. Yo no discuto la
ley. Nosotros no hemos adoptado el acuerdo de retirarnos del Parlamento,
por la ley misma, sino por el derecho vuestro indiscutible a daros esa ley.
Catalanes, con el corazón y el pensamiento repartidos, la mitad en Cataluña
y la mitad en nuestro pueblo, el corazón y el pensamiento que nos vuela a
mi compañero Irazusta y a mí. Tengo fe ciega en los dos ideales de mi vida,
que no me avergüenzo jamás de proclamar en ninguna parte. Yo creo en
Dios y en mi Patria.

Termino, catalanes, y os ruego que, en el silencio de este acto, sepáis
apreciar por que llega hasta vosotros toda la emoción y toda la ayuda de
nuestro pueblo de Euzkadi.

Visca Catalunya.

Una gran ovació subratlla les últimes paraules del diputat basc, que hagué
de saludar repetides vegades la multitud.

En disposar-se a parlar el president de la Generalitat, senyor Companys,
una llarguíssima i entusiasta ovació ofegà la seva paraula. Després de
molts esforços per aconseguir el silenci, el president pronuncià les
paraules següents:

Catalans: Les primeres paraules que pronunciï, han d'ésser per proclamar
les tres úniques que jo conec en l’idioma basc: «Gora Euzkadi Askatuta.»

Cal expressar als nostres germans d'Euzkadi el profund agraïment que
sentim per la seva solidaritat amb la nostra pàtria. Són, ací, hostes d'honor,
davant del poble; són els nostres germans estimats, i si arriba un dia en què
Euzkadi, donant-se les directives que ells vulguin, demanen la solidaritat de
Catalunya, tots els catalans els prestarem el nostre ajut.

(...)

Tot el discurs del president fou subratllat amb constants aplaudiments, que
sovint ofegaren la seva paraula. En acabar, la multitud esclatà en una
ovació clamorosa, imponent, indescriptible, que es reprengué diverses
vegades, entre víctors i voleiar de mocadors.

(...) en acabar el senyor Companys el poble, a cor, ha entonat «Els
Segadors» enmig d'un gran entusiasme, un acte que en aquells moments
revestia una emoció intensíssima.

(Extret de «La Humanitat», núm. 807, 14 de juny del 1934.)

VI

Discurs de José Antonio Primo de Rivera al Parlament de la
República Espanyola, el 30 de novembre del 1934 i resposta
de Francesc Cambó

Estoy seguro, señores Diputados, de que a ninguno de nosotros, porque
amamos a España, se nos puede ocurrir formular la más mínima cosa que
envuelva la menor sombra de agravio para Cataluña; no es ésta la primera
vez que hablo en esta sala de semejante tema, y ya sabéis que dije siempre -
si es que tenéis la benevolencia de recordarlo- que hay muchas maneras de
agraviar a Cataluña, como hay muchas maneras de agraviar a todas las
tierras de España, y una de la maneras de agraviar a Cataluña es
precisamente entenderla mal, es precisamente no querer entenderla.

Lo digo porque para muchos este problema es una mera simulación; para
otros este problema catalán no es más que un pleito de codicia: la una y la
otra son actitudes perfectamente injustas y perfectamente torpes. Cataluña
es muchas cosas mucho más profundamente que un pueblo mercantil;
Cataluña es un pueblo profundamente sentimental: el problema de Cataluña
no es un problema de importación y de exportación; es un problema
dificilísimo de sentimientos.

Pero también es torpe la actitud de querer resolver el problema de Cataluña
reputándolo de artificial. Yo no conozco manera más candorosa y aun más
estúpida de ocultar la cabeza bajo el ala, que la de sostener, como hay
quienes sostienen, que ni Cataluña tiene lengua propia, ni tiene costumbres
propias, ni tiene historia propia, ni tiene nada. Si esto fuera así,
naturalmente, no habría problema de Cataluña, y no tendríamos que
molestarnos ni en estudiarlo ni en resolverlo; pero no es eso lo que ocurre,
señores, y todos lo sabemos muy bien. Cataluña existe con toda su
individualidad, y muchas regiones de España existen con su individualidad,
y si queremos dar una estructura a España, tenemos que arrancar de lo que
España, en realidad, nos ofrece, y precisamente el negarlo, además de la
torpeza que antes os decía, envuelve la de plantear el problema en el
terreno más desfavorable para quienes pretenden defender la unidad de
España, porque si nos obstinamos en negar que Cataluña y otras regiones
tienen características propias es porque tácitamente reconocemos que en
esas características se justifica la nacionalidad, y entonces tenemos el pleito
perdido si se demuestra, como es evidentemente demostrable, que muchos
pueblos de España tienen esas características.

Por eso soy de los que creen que la justificación de España está en una cosa
distinta, que España no se justifica por tener una lengua, ni por ser una
raza, ni por ser un acervo de costumbres, sino que España se justifica por
una vocación imperial para unir lenguas, para unir razas, para unir pueblos
y para unir costumbres en un destino universal; que España es mucho más
que una raza y es mucho más que una lengua, porque es algo que expresa
de un modo del que estoy cada vez más satisfecho, porque es una unidad de
destino en lo universal.

Con sólo esto, veréis que en la posición que estoy sosteniendo no hay nada
que choque de una manera profunda con la idea de una pluralidad
legislativa. España es así, ha sido varia y su variedad no se opuso nunca a
su grandeza; pero lo que tenemos que examinar en cada caso, cuando
avancemos hacia esta variedad legislativa, es si está bien asentada la base
inconmovible de lo que forma la nacionalidad española; es decir, si está
bien asentada la conciencia de la unidad de destino. Esto es lo importante, y
es muy importante repetirlo una y muchas veces, porque en este mismo
salón se ha expuesto, desde distintos sitios, una doctrina de las autonomías,
que yo reputo temeraria. Se ha dicho que la autonomía viene a ser un
reconocimiento de la personalidad de una región; que se gana la autonomía
precisamente por las regiones más diferenciadas, por las regiones que han
alcanzado la mayoría de edad, por la regiones que presentan caracteres más
típicos; yo agradecería -y creo que España nos lo agradecería a todos-que
meditásemos sobre esto: si damos las autonomías como premio de una
diferenciación, corremos el riesgo gravísimo de que esa misma autonomía
sea estimulo para ahondar la diferenciación. Si se gana la autonomía
distinguiéndose con caracteres muy hondos del resto de las tierras de
España, corremos el riesgo de que, al entregar la autonomía, invitemos a
ahondar esas diferencias con el resto de las tierras de España. Por eso
entiendo que, cuando una región solicita la autonomía, en vez de inquirir si
tiene las características propias más o menos marcadas lo que tenemos que
inquirir es hasta qué punto está arraigada en su espíritu la conciencia de la
unidad de destino; que, si la conciencia de la unidad de destino está bien
arraigada en el alma colectiva de una región, apenas ofrece ningún peligro
que demos libertades a esa región para que de un modo o de otro, organice
su vida interna.

¿Es este el caso de Cataluña? Los que le concedieron el Estatuto debieron
presumir que sí. O los que le concedieron el Estatuto fueron traidores a
España, sospecha para la cual debiéramos todos tener nuestros motivos, o
los que le concedieron el Estatuto pensaron que la conciencia de la unidad
de destino estaba tan arraigada en Cataluña que el Estatuto no iba a ser
nunca instrumento de disgregación, y podía ponerse en sus manos sin

ningún peligro para la unidad. Ahora bien, aquello que en el mejor caso fue
una presunción de los que concedieron el Estatuto a Cataluña, ha sido
evidentemente destruido por la prueba en contrario. Los dos años de
experiencia de Cataluña han sido dos años de deshispanización, y si en dos
años se avanzó lo que se avanzó en el camino de la deshispanización, con
el instrumento puesto en manos de los que ejercieron el Gobierno de
Cataluña, no es ya temerario, sino que por el contrario, la presunción se
invierte, pensar que si dejamos entregado este Estatuto en manos
semejantes (porque ninguna garantía tenemos de que el pueblo catalán
piense cambiar de directores), probablemente comprometemos, ponemos
en trance de pérdida definitiva, el sentido de la unidad de destino nacional
que debemos exigir arraigado en todas las tierras de España.

No hay en esto el más mínimo agravio a Cataluña, la más mínima sospecha
para aquellos catalanes en quienes suponemos que van a caer las riendas
del Poder dentro del territorio catalán. Pudiera ocurrir que sus promesas,
más o menos tácitas, fueran susceptibles después de diferentes
interpretaciones; pudiera ocurrir que, contra todas las previsiones
optimistas, no fuera el Poder a sus manos y permaneciera en manos
semejantes a aquellas que tan mal lo ejercieron; mientras esto no esté
esclarecido, yo creo que nosotros, legisladores españoles, lo que tenemos
que mantener por encima de todo es la seguridad de que España no se nos
va a ir entre los dedos: no podemos mantener vivo el Estatuto de Cataluña.
Por eso, modestamente, pienso votar la enmienda o voto particular de D.
Honorio Maura, que preconiza su derogación.

Sobre esto se han planteado algunos escrúpulos constitucionales; se ha
querido decir que nosotros no podemos derogar el Estatuto de Cataluña; yo
creo que, después de lo que han dicho los Sres. Goicoechea y Bilbao, no
puede quedar en nadie la menor sombra de duda; pero por si quedara, le
recordaré que ya las Cortes Constituyentes se plantearon este problema de
la posible revocación del Estatuto por las Cortes mismas, y lo resolvieron
en el sentido que preconiza D. Honorio Maura. Ayer nos lo recordaba el
señor presidente de la Comisión. Yo he tenido la curiosidad de refrescar
esta tarde, con la colección del Diario de Sesiones a la vista, lo que ocurrió
en aquéllas de los días 23 y 25 de Septiembre de 1931: la Comisión de
Estatuto redactó el proyecto en su art. 11 aproximadamente en los mismos
términos en que ahora está respecto a su párrafo 4.1, o sea diciendo que el
Estatuto, una vez aprobado, formaba parte del ordenamiento jurídico
nacional. Se presentó una enmienda, suscrita en primer lugar por el doctor
Juarros, pidiendo que aquellas palabras «el ordenamiento jurídico» se
sustituyeran por «el ordenamiento constitucional»; defendió esta enmienda,
con la elocuencia y la brillantez en él habituales y además con la

preparación que nadie le niega, el ilustre jurisconsulto andaluz, a la sazón
Presidente del Gobierno de la República, Don Niceto Alcalá-Zamora, y la
defendió en todos los honores de la solemnidad. Todos conocéis y habéis
admirado el estilo oratorio del Sr. Alcalá-Zamora; ese estilo oratorio se
refuerza en las ocasiones que él estima solemnes por una serie de adornos y
de trámites accesorios; aquella tarde los trámites accesorios culminaron en
todos sus aspectos. Don Niceto Alcalá-Zamora habló, según dijo el Sr.
Presidente de las Cortes, como Diputado y no como Presidente del
Gobierno, y era tan solemne el trance a su juicio, que en su discurso dedicó
un largo párrafo, de por lo menos 500 palabras, para aclarar si debía hablar
desde el banco azul, desde la tribuna o desde los bancos de su minoría;
grave perplejidad que resolvió, según veo por el texto del Diario de
Sesiones, en el sentido de hablar desde los bancos de su minoría para no
dejar desamparados a los buenos amigos que en ellos le echaban de menos.
Pues bien; en un discurso rodeado de toda esta solemnidad, Don Niceto
Alcalá-Zamora, con toda su elocuencia y autoridad, defendió ante la
Cámara la enmienda del doctor Juarros, y ni su elocuencia ni su autoridad
consiguieron convencer a la Cámara; porque retirado el dictamen,
redactado de nuevo y vuelto al salón de sesiones fue aprobado en 25 de

El Señor Primo de Rivera, con adjetivos tan duros que yo no me atrevería a
repetir, decía una porción de cosas. Lo que afirmó seriamente, no lo puede
negar nadie, porque, de negarlo, resultaría que, desde hace 35 años, ha
habido en este salón de sesiones una serie de imbéciles que se han pasado
la mayor parte de las sesiones discutiendo algo que no tenía realidad. No se
puede negar la realidad catalana y hay que buscar el modo de que esta
realidad tenga un órgano para desenvolverse normalmente; que no tenga
que ser protestataria; que no tenga que ser un estorbo.